diumenge, 18 de desembre del 2011

He llançat un flascó

He llançat un flascó cristal.lí al tèrbol mar del destí amb un ferm interrogant escrit sobre un pergamí d'incertesa, submergit en càntics de salnitre i juraments de sirena. Sobre la sorra de l'espera jauen petjades oscil.lants desxifrant un críptic horitzó amb desconcertants colors vogant a la deriva. Sobre el meu rostre marmori una nimfa s'adelita afaiçonant solcs de cendra i inquietud amb cisell de coral i geomètrica calitja. He llançat un crit de lluna a la pietat de les ones amb una àncora de dubte i gravat en una petxina d'esperança, submergit en un temps molsós i un neguit xafogós. Llorenç Garcia

dijous, 15 de desembre del 2011

Rei sense regne

Rei en erràtica recerca
d'un regne perdut
guarnit de valuosos tresors
soterrats als llimbs d'unes veritats
que permeten arrapar
inexpugnables paradisos
amb el tip dels dits
i de les dites.
Reial figura
que cavalca a lloms
d'una mirada escorcolladora
tan agosarada
que es capbussa
al brou dels esperits
que transiten
pel seu tortuós camí
malgrat haver sigut víctima
de l'atac de bandolers
desaprensius
que li arrabassaren
bocinets de la seua confiança
en el gènere humà.
Insigne monarca
disfressat de bufó
no sent pudícia
d'engrescar les cercaviles
amb jovenívola comèdia
fins esdevenir pallasso
que plany amb silent melodia
a redós del drama de la solitud
de les nits de lluna buida.
- ¿Què cerqueu,
il.lustre ombra
tan esmaperduda
per aquestes ermes contrades?
-Sóc el Rei del Regne Perdut,
la meua missió és retrobar-lo.
-Em tem que heu caigut
en una terrible errada.
-Com goseu a tal insolència?
Un monarca jamai admet rèpliques,
a banda que no m'heu tractat
amb els honors de què sóc mereixedor.
-No dubte pas que Sa Excel.lència
siga digne de tots els honors, però
...¿esteu segur de l'existència
d'esmentat regne?-
...!
-Mai trobareu
tan excéls regne.
-Per què no?
-Perquè no sou un rei sense regne,
SOU UN REGNE SENSE REI.
Llorenç Garcia
(rei sense regne)

dimarts, 13 de desembre del 2011

On és el regne del silenci?

Cau la vesprada mentre el dia comença a emetre un tímid adéu. Els tentacles de la foscúria avancen amb pas inexorable semblant engolir paulatinament la Ciutat del Túria. El crit a la vida amb què clamaven imperiosament els arbres de l'avinguda s'agualeixen a mesura que l'obscuritat ofega la vividesa del tornasol que la primavera brindava. La urbs assumeix amb tarannà abnegat l'arribada de la nit engalanant-se amb una tùnica de matisos grisos i mats que pareixen condensar l'essència de València i d'algunes veritats universals.
Una pau malenconiosa convida a la reflexió interior, a trobar-se amb un mateix. Per a tal fita, m'acompanyen versos de Passolini i de Vinyoli que em dispose a devorar amb avidesa quasi maníaca en un intent d'enriquir i explorar les profunditats de la meua ànima...
De sobte, "PLAF!, PLAF!,..." La veïna de dalt comença a arrossegar mobles amb la menor delicadesa possible i completament aliena a les molèsties que ocassionen terrabastalls domèstics d'aquesta mena. Per no esmentar les voltes que practica gimnàstica aeròbica a hores intespestives fins provocar uns tremolors al sostre de ma casa que reverberen a les parets i als nervis. Aquesta astorant melodia acaba també amanint-se amb la sirena d'una ambulància provinent del carrer anunciant com alguna ànima anònima està sentint el gebre d'una dalla que podria empresonar-la en el record amb cadena perpètua.
Deixe escapar una blasfèmia per tal de fer la meua digna aportació a aquesta orquestra de sorolls encabotada a apartar-me de l'anhelat silenci. Percep que Passolini i Vinyoli s'exasperen des de llur sagrada immortalitat. Malgrat tot vull contraatacar endollant l'ordinador amb la finalitat d'inundar la casa amb música de relaxació i, així, aixoplugar-me en un oasi de calma on puguem cabre Passolini, Vinyoli i jo. Pensat i fet, però... una estrident música de "rock" dur saboteja el meu improvisat paradís des de la casa de les universitàries que viuen al costat! Tot ha finit en una caòtica batalla entre, per una banda, un desesperat intent de trobar la calma i els brams provocats per uns veïns incívics, per l'altra. Una lluita sagnant de la qual acaben supurant aquestes lletres. Una prova més del poder de supervivència de la literatura fins i tot en condiciones extremes.
Llorenç Garcia

divendres, 9 de desembre del 2011

Carta-sorpresa d'aniversari

Benvolguda, Anna,
Ja han passat set anys des de la volta que et vaig arranjar aquella acurada sorpresa amb aquella trucada inesperada que et va conduir cap al meu armari per fer-te descobrir els regals que tenia reservats per a tu. Doncs set anys més tard (set, número màgic!), tracte de sorprendre't com si no haguessen transcorregut.
I és que en aquest període tan llarg i tan breu, ni tu ni jo no hem pogut sostraure'ns a un procés de transformació inexorable però, tornant a conviure amb tu, sembla que el destí haja estat a l'aguait per assestar-me un colp mestre.
Pense que de cada experiència sempre es pot extraure una lliçó, i la teua nova incursió en la vida tampoc no manca de missatge. Has arribat com a exemple vívid d'esperit que recórre el seu camí sense perjudicar el dels altres. I és que la vida, amiga meua, està empedreïda d'obstacles (moltes voltes materialitzats en persones) que s'entesten a disuadir-te de continuar la missió assignada en el nostre trajecte vital. Cal fer-los sempre cas omís i desviar la mirada. Quanta més atenció se'ls preste, més engrandeixes la seua causa i el que menys es mereixen és precisament això.
Heus-ne ací, doncs, un xicotet homenatge a aquest corrent d'aire fresc amarat d'esperança que ha suposat la teua concissa, però oportuna, reincursió en la meua vida.
Gràcies!
Llorenç.
P.D.: Ah!, per cert, feliç XXXXX aniversari.

dijous, 8 de desembre del 2011

Potser... algun dia...

Potser algun dia eixiràs d'aquelles ombres recòndites que només un batec certer podrà esbrinar. I et presentes davant mi com un deliri materialitzat amb una garantia segellada pel destí. Potser algun dia brolles de la boira que m'entela la vista i et reconega... I per fi podré dir-te allò que sempre havia adelit, aquelles paraules tan abandonades al bagul dels sentiments que hauré d'airejar-les per traure-les de la pols maleïda del temps en què ja s'havien enfosant. No tardes, amor meu, perquè ja saps que qui espera desespera. Aquest univers tan romàntic ja comença a ofegar-me. El meu alé no troba aixopluc en tanta fantasia, reclama imperiosament la teua presència... Potser algun dia sorgiràs d'un arc de Sant Martí rere un dia de tempesta com avui; llavors, el meu somriure podrà emmirallar-se en qualsevol dels set colors que farcisca la teua esma... I per fi podràs submegir-te en la tensa serenitat dels meus braços, etern santuari de llàgrimes d'eufòria i tristor contingudes, a l'aguait de poder ser venerat amb la teua presència tan subtil i obaga... Potser... algun dia... troben resposta... eixos mots... que anhelen... percebre... el seu eco... Llorenç Garcia

dimecres, 7 de desembre del 2011

Adéu, Somnis!

Benvolguts Somnis!:
Ja vaig percebent com la joventut es va marcint amb subtil carícia. El vespre del diumenge es desfà amb apaivagat ritme fins fer-me palpar la terra sense haver-me deixondat dels deliris incomplits.
Sóc conscient de la impossibilitat de perllongar la claror per molt de temps i de l'absurditat de tan idíl.lica lluita. Una existència ancorada en somnis i en els records entranyables del passat només llueixen amb esplendor als llibres antics i a l'adorable pàtina que adquereixen els objectes inútils.
Mai renegaré de la bellesa d'una existència viscuda com un poema, però ningú com el poeta coneix el dolor que s'hi sent. Per tant, tip d'abrasir-me al foc de passions latents i de remoure'm a les cendres de l'ahir, he decidit encoratjar-me a emprendre una vida més mundana i amb la vista fixada arran de terra.
Amats Somnis, ja debeu saber que més d'una llàgrima m'ha costat prendre una decisió d'aquest caire. Destrossar un univers de bohèmia és quasi tan cruel com arrasar un país. Tanmateix, la Vostra mort no serà completa ja que trobareu un amagatall en l'immortal reducte de les lletres que isquen de la meua ploma en una vesprada com aquesta.
Ja no viureu en la realitat per guiar-hi gran part dels meus moviments com fins ara havíeu fet però per fi heu assolit el valor històric que tant albiràveu.
Així Us deixe, reviscolant tímidament a la tinta de les meues lletres i en el somriure que em despertarà el vostre record.
Us estime,
Adéu per sempre.
Llorenç Garcia

dimarts, 6 de desembre del 2011

Poema breu i directe

Tantes llunes per consumir, tants sols per cremar, tantes estreles per assolir, tants perfums per flairar, tants sabors que llepar, tants versos per llegir i jo encara pensant en tu, imbècil de mi. Llorenç Garcia

dissabte, 12 de febrer del 2011

El mapa de la vida

Eva ja havia bufat les quaranta espelmes però aparentava haver-ne apagat més . Ara es palplantava davant aquell mirall sense escrúpols per contemplar el reflex que li tornava la nouvinguda edat. S’hi atansà més i estudià detingudament les faccions un tant decaigudes pel pas dels anys. Cada escletxa que li esberlava la cara representava una vivència que confegia el mapa de la seua vida. Analitzà els solcs del front llaurats a base de contundència expressiva. La vall de l’entrecella es formà a base de desvetllaments universitaris, ploreres de bebé a hores intespestives i algun disgust conjugal.
Els afluents que desembocaven als ulls reviscolaven gràcies a les rialles amb què amics i família els havien desbordat. Encara que algunes llagrimetes fugisseres l’havien fet servir de séquia ocasional. Diversos senders al voltant de les comissures dels llavis pul•lulaven nodrits per somriures de tota mena. Sobretot pels acudits del seu ex. Alguns d’ells riguts de manera sincera i d’altres sols per complaure-li l’ego. Eren també les arruguetes més entremaliades, les que amb més força xisclaven al caliu de les xerrameques de cafè i al panteix de les nits orgàsmiques...
El cirurgià interrompé l’autoanàlisi facial que Eva, tota embadalida, estava portant a terme a la sala d’espera. Era el seu torn. Ella es girà i contemplà el rostre estirat del metge. Quan el fità, descobrí astorada un semblant que era com un llibre en blanc. Una planura erma on ni la mala herba hi gosaria créixer. Un rostre més paregut a un ninot faller que clamava incineració que no pas al d’una persona amb una vida a les espatlles. De sobte, Eva dilucidà que millor era emprar els diners del lífting en algun viatge humanitari que li pogués fer algun retoquet en la ment. Es disculpà amablement del cirurgià i isqué de la clínica estètica per adreçar-se a una ONG propera. Aquest cop disposada a guanyar una arruga més de maduresa.
Llorenç Garcia

dilluns, 24 de gener del 2011

¡Despierta, reacciona, actúa!

El destino se me cruzó
en forma de latido
de un viento que azuzaba
y me increpaba al oído:
¡Despierta!
El destino me detuvo por la calle
metomorfoseado en rugido
de alguna guarida subterránea
y con una garra me arañó la sangre:
¡Reacciona!
El destino me empujó
con la ligereza de un aleteo
y con la fiereza de un dragón
me fulminó de una mirada:
¡Actúa!
Y en medio el camino serpenteaba
entre las semillas del ayer
y la incertidumbre del mañana.

dijous, 13 de gener del 2011

El salvador de la pàtria

"Sóc la salvació de la pàtria. L'únic que pot dur endavant aquest país tan anorreat per la immigració descontrolada que està llevant-nos llocs de treball i fomentant la deliqüència. L'únic qui lluita perquè aquesta nació no s'esmicole en taifes controlades sota diferents formes de nacionalismes feixistes. Són aquest verins nacionalistes els que volen imposar el seu idioma local i discriminar la llengua comuna de tot el país. La parlada per cents de milions de persones arreu del món.
Sóc l'únic qui s'atreveix a clamar que l'islam és una gran amenaça que esdevindrà plaga. Una plaga que es proposa dinamitar la nostra cultura d'innegable arrel cristiana. No podem permetre que els nostres fills es corrompen en valors aliens i, per això, facilitarem l'accés a col·legis privats i religiosos. Sóc l'únic qui es nega a anomenar matrimoni a la unió formada entre dues persones del mateix sexe. Que quede clar que el concepte MA-TRI-MO-NI té un caràcter mil·lenari que la minoritària població homosexual no pot gosar deslegitimar. I és que estem tips d'un govern que pareix que oblida les majories en favor dels interessos de peces diminutes d'una societat cada dia més degenerada."
Aquell polític de barba florida acabà el míting exhibint esposa i fills, tant ella com ells amb un somriure de blancor enlluernadora. En eixir del local, tota la família restà en silenci dins el cotxe. Deixà la parentela a l'hogar, ubicat al si d'una urbanització de luxe, però el mandatari conservador continuà conduint cap a un hotel de quatre estrelles. Allí un prostitut marroquí l'esperava en una de les cambres proveïda d'un joc de joguines allargades sobre una tauleta i un vestit d'encaix vermell ben dins l'armari. El salvador de la pàtria accelerà el vehicle delerós d'experimentar quotes de plaer "estratosfèriques".