Eva ja havia bufat les quaranta espelmes però aparentava haver-ne apagat més . Ara es palplantava davant aquell mirall sense escrúpols per contemplar el reflex que li tornava la nouvinguda edat. S’hi atansà més i estudià detingudament les faccions un tant decaigudes pel pas dels anys. Cada escletxa que li esberlava la cara representava una vivència que confegia el mapa de la seua vida. Analitzà els solcs del front llaurats a base de contundència expressiva. La vall de l’entrecella es formà a base de desvetllaments universitaris, ploreres de bebé a hores intespestives i algun disgust conjugal.
Els afluents que desembocaven als ulls reviscolaven gràcies a les rialles amb què amics i família els havien desbordat. Encara que algunes llagrimetes fugisseres l’havien fet servir de séquia ocasional. Diversos senders al voltant de les comissures dels llavis pul•lulaven nodrits per somriures de tota mena. Sobretot pels acudits del seu ex. Alguns d’ells riguts de manera sincera i d’altres sols per complaure-li l’ego. Eren també les arruguetes més entremaliades, les que amb més força xisclaven al caliu de les xerrameques de cafè i al panteix de les nits orgàsmiques...
El cirurgià interrompé l’autoanàlisi facial que Eva, tota embadalida, estava portant a terme a la sala d’espera. Era el seu torn. Ella es girà i contemplà el rostre estirat del metge. Quan el fità, descobrí astorada un semblant que era com un llibre en blanc. Una planura erma on ni la mala herba hi gosaria créixer. Un rostre més paregut a un ninot faller que clamava incineració que no pas al d’una persona amb una vida a les espatlles. De sobte, Eva dilucidà que millor era emprar els diners del lífting en algun viatge humanitari que li pogués fer algun retoquet en la ment. Es disculpà amablement del cirurgià i isqué de la clínica estètica per adreçar-se a una ONG propera. Aquest cop disposada a guanyar una arruga més de maduresa.
Llorenç Garcia
