I
Despertant al llit de bon matí,
com gall que no anuncia l'alba,
els dies assoleiats capgiren-se grisos,
música de la ràdio torna's cant inaudible.
Vint-i-quatre hores per davant,
mancat d'una veu aconhortadora,
d'un aixopluc on l'ànima se solace.
Roman un abans recordat amb nostàlgia,
un sempre incert després,
fatigós per al coix sense crossa,
per al miop sense lents.
II
Sempre perfilaré el somriure,
d'aquell que sap que,
malgrat les llunyanies,
un bon camí t'aguaita,
una llum de bon averany
t'il.lumina sense enlluernar.
Jo m'extraviaré pel bosc,
per l'escarpada senda que no condueix enlloc,
jugant entre matolls,
reposant en escadussers dolls
de déus diamantines,
per tornar a empantanar-me en fangs de la vida.
I per sempre,
el record.
III
No em deixaré seduir per cants de sirena
que anhelen fagocitar-me,
ni cauré en el parany
de Hansel i Gretel.
Desoïré les promeses
de Prometeu oferint-me
el foc vital a canvi
de foragitar de la memòria
allò que junt a tu he aprés.
El llop de Caputxeta Vermella
es distanciarà amb les orelles acotades
esmaperdudes per la malaguanyada intenció
de sentir un "sí" de la meua tenaç llengua,
inofensiva com un plovisqueig
però ferma com el ferro.
IV
La forest és tortuosa,
Octubre la tiny de vermell encés
i m'exhaureix la paciència.
El seny comença a afeblir-me
però un beneït deliri
s'acosta a cau d'orella
i, astut com la fam,
sap reproduir la teua veu.
M'incita a no desesperar,
a arrossegar la creu
sense fer-li cas,
a lluir la corona d'espines
amb la dignitat de qui sap esperar.
Ja arribarà el final del "via crucis",
on ni la creu ni la corona
tindran raó d'ésser.
Agraïsc l'oportuna follia
que m'aipavaga el neguit,
arrossega la torva mirada
i m'espanta a seguir caminant
sense brúixola,
car recórrec l'ineluctable trajecte
ple de l'urc d'aquell que se sap sabedor
d'acomplir designis marcats
per un fat irreductible.
A Gràcia Llàcer Alemany
LLORENÇ GARCIA
