On és el regne del silenci?

Cau la vesprada mentre el dia comença a emetre un tímid adéu. Els tentacles de la foscúria avancen amb pas inexorable semblant engolir paulatinament la Ciutat del Túria. El crit a la vida amb què clamaven imperiosament els arbres de l'avinguda s'agualeixen a mesura que l'obscuritat ofega la vividesa del tornasol que la primavera brindava. La urbs assumeix amb tarannà abnegat l'arribada de la nit engalanant-se amb una tùnica de matisos grisos i mats que pareixen condensar l'essència de València i d'algunes veritats universals.

Una pau malenconiosa convida a la reflexió interior, a trobar-se amb un mateix. Per a tal fita, m'acompanyen versos de Passolini i de Vinyoli que em dispose a devorar amb avidesa quasi maníaca en un intent d'enriquir i explorar les profunditats de la meua ànima...

De sobte, "PLAF!, PLAF!,..." La veïna de dalt comença a arrossegar mobles amb la menor delicadesa possible i completament aliena a les molèsties que ocassionen terrabastalls domèstics d'aquesta mena. Per no esmentar les voltes que practica gimnàstica aeròbica a hores intespestives fins provocar uns tremolors al sostre de ma casa que reverberen a les parets i als nervis. Aquesta astorant melodia acaba també amanint-se amb la sirena d'una ambulància provinent del carrer anunciant com alguna ànima anònima està sentint el gebre d'una dalla que podria empresonar-la en el record amb cadena perpètua.

Deixe escapar una blasfèmia per tal de fer la meua digna aportació a aquesta orquestra de sorolls encabotada a apartar-me de l'anhelat silenci. Percep que Passolini i Vinyoli s'exasperen des de llur sagrada immortalitat. Malgrat tot vull contraatacar endollant l'ordinador amb la finalitat d'inundar la casa amb música de relaxació i, així, aixoplugar-me en un oasi de calma on puguem cabre Passolini, Vinyoli i jo. Pensat i fet, però... una estrident música de "rock" dur saboteja el meu improvisat paradís des de la casa de les universitàries que viuen al costat! Tot ha finit en una caòtica batalla entre, per una banda, un desesperat intent de trobar la calma i els brams provocats per uns veïns incívics, per l'altra. Una lluita sagnant de la qual acaben supurant aquestes lletres. Una prova més del poder de supervivència de la literatura fins i tot en condiciones extremes.

Llorenç Garcia