![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJEU_h7Snt8YAAtvl9n3yiKxzGdeVUXpaWR3SGtx-whHPRQ7I3kmpr75bddlyU_2jB2hKNild0F1uXKIfSPCbZAPvkiKXa-nWwcEAkUEgfg4fKoGsldlckh_8QRkLzSHzPx_yejp-on4Y/s1600/somriure.jpg)
t'has entestat a ajocar-te al meu rostre.
No sé com has aconseguit endreçar
un port habitat per incerts vaticinis.
un present llançat a la deriva.
Rere tantes pluges
vessades sobre terreny erm,
com has pogut foragitar tantes ombres?,
com has pogut instal·lar
la lluentor de l'arc de Sant Martí?
Si has pogut alliberar-me,
jo vull lliurar-me,
encadenar-me a tu
amb argolles de llum.
Vull allotjar-me
a la teua plàcida presó,
on encara la Lluna traspua passió
però delinea el destí
amb processó de confiança.
Fon-te amb mi fins que,
somriure tots dos,
puguem aspergir arreu
gotes de rossada inflamada
amb cadència de poesia retrobada.
Llorenç Garcia
Ja sóc aquí Llorenç!! Bon poema i bon bloc company!!
ResponEliminaSeguiré les teves passes de ben a prop
per saber del somriure que amaga cada vers.
Una forta abraçada des del Principat!!