Potser... algun dia...

Potser algun dia eixiràs d'aquelles ombres recòndites que només un batec certer podrà esbrinar. I et presentes davant mi com un deliri materialitzat amb una garantia segellada pel destí. Potser algun dia brolles de la boira que m'entela la vista i et reconega... I per fi podré dir-te allò que sempre havia adelit, aquelles paraules tan abandonades al bagul dels sentiments que hauré d'airejar-les per traure-les de la pols maleïda del temps en què ja s'havien enfosant. No tardes, amor meu, perquè ja saps que qui espera desespera. Aquest univers tan romàntic ja comença a ofegar-me. El meu alé no troba aixopluc en tanta fantasia, reclama imperiosament la teua presència... Potser algun dia sorgiràs d'un arc de Sant Martí rere un dia de tempesta com avui; llavors, el meu somriure podrà emmirallar-se en qualsevol dels set colors que farcisca la teua esma... I per fi podràs submegir-te en la tensa serenitat dels meus braços, etern santuari de llàgrimes d'eufòria i tristor contingudes, a l'aguait de poder ser venerat amb la teua presència tan subtil i obaga... Potser... algun dia... troben resposta... eixos mots... que anhelen... percebre... el seu eco... Llorenç Garcia