Sóc un marcià

Ho confesse. De vegades em sent com si fos un marcià. Saps què vull dir? Aquelles voltes en què em percep completament aïllat i no sóc capaç d'actuar amb congèneres de la meua espècie. Em parlen, em miren, tracten de provocar algun moviment en mi i jo responc com un autòmata programat per emetre respostes estereotípiques i merament formulàries . No vull ni creuar l'esguard amb cap membre de l'espècie humana perquè no sabria com pertoca reaccionar en aqueixos casos i evitar reaccions socialment sufocants. Trobe que en aquests dies en concret estic abduït per alguna mena d'enginy extraterrestre (no sé si més avançat o no) que em segresta tota la consciència cap a dimensions siderals on els meus pensaments leviten sense trobar eco i els meus sentiments són absorbits per forats negres.

"PER AIXÒ, MILLOR NO EM PARLES, NI EM DEMANES QUÈ EM PASSA. AVUI NOMÉS ESTIC EXERCINT EL MEU DRET A ESDEVENIR UNA BESTIOLA ESTRANYA, ASOCIAL I ALIENADA. ENTESOS?"

El meu somriure

No sé com ni perquè
t'has entestat a ajocar-te al meu rostre.
No sé com has aconseguit endreçar
un port habitat per incerts vaticinis.
un present llançat a la deriva.
Rere tantes pluges
vessades sobre terreny erm,
com has pogut foragitar tantes ombres?,
com has pogut instal·lar
la lluentor de l'arc de Sant Martí?
Si has pogut alliberar-me,
jo vull lliurar-me,
encadenar-me a tu
amb argolles de llum.
Vull allotjar-me 
a la teua plàcida presó,
on encara la Lluna traspua passió
però delinea el destí
amb processó de confiança.
Fon-te amb mi fins que,
somriure tots dos,
puguem aspergir arreu
gotes de rossada inflamada
amb cadència de poesia retrobada.

Llorenç Garcia

Estic massa temps vivint en la incertesa. No m'hi acostume. És com viure en un vaixell sempre a l'albir de les ones.

Llorenç Garcia

Diàleg amb el full en blanc

Hola, amic full en blanc! Quant de temps sense veure't. Saps?, la teua presència sempre ha emanat un irònic polsim d'estímul i de por al mateix temps. I tant! Visitar-te és un acte tan ansiat i tan evitat que mai em sent segur de poder ofrenar-te tota la colorida gamma de sentiments que et mereixes. Ets com un altar al qual mai obsequiaré amb el tribut satisfactori. Ets com un cuc que de vegades em corca i d'altres em dónes vida, com l'oxígen sense el qual no es pot sobreviure però que, tanmateix, ens va matant paulatinament amb psicòpata sigili. La teua blancor emmidonada ha arreplegat més d'una llàgrima furtiva i ha estat font de més d'un desvetlament. El silenci que desprens és tan absolut que s'hi pot ensumar una llibertat pletòrica o descobrir-hi un buit descoratjador. Aculls una inspiració mil·lenària fraguada en moltes llunes i sols tu recabdes el secret d'exercir poder sense fer res. Per això, aquesta nit, he decidit reptar-te un cop més simulant un diàleg casual que he transformat en un monòleg directe i franc, en què t'adrece quatre veritats que potser ningú havia gosat escopir-te abans.

I ara jo, a poc a poc, com la gota que forada la pedra, com el deixeble que supera el mestre, aquest viatge t'he acabat assassinant jo amb les teues armes.

Reconeix-ho, t'he derrotat en aquesta batalla silenciosa però ...
TU
SEMPRE
PODRÀS
RESSUSCITAR


Llorenç Garcia

Sóc la teua puta

Tinc l'ànima dolçament torbada per la incertesa dels teus vel·leidosos sentiments, el cor amb cicatrius que tu t'encarregues de no acabar de cloure-les; sempre aplicant-los paraules de fulla afuada, dosificant-les calculadament i emetent-les amb un premeditat aire de casualitat. Ningú com tu sap ofegar-me en un mar de dubtes i salvar-me de forma provisional,... El meu cor esventrat dessagna sospirs que sibilen crits obligats a constrényer-ne l'estridència. Sols els gemecs alliberats entre llençols no defugen la tasca de mostrar amb eloqüència nua l'anhel d'embriagar-me amb el teu anhel fins amarar-me l'ànima.Sóc la cortesana amatent als teus deliris carnals. Evocar-te és soscavar els intints més primaris i primitius. Em desarmes de tot l'embolcall de civilitat i la ment s'obnubila en la dèria de sentir com m'atravesses amb la teua espasa de guerrer a la recerca de repòs en tot orifici on la pugues embeinar. Vull experimentar el ferro roent de la virilitat arrecerant-se en els buits del meu cos. Ansie, però, que m'obsequies amb el deliciós nèctar, la recompensa final a una tasca ben reeixida. El millor que podria aspirar de l'amo dels meus sentiments i dipositari del meu plaer.

Llorenç Garcia

Crònica d'una elegia anunciada

I

Despertant al llit de bon matí,

com gall que no anuncia l'alba,

els dies assoleiats capgiren-se grisos,

música de la ràdio torna's cant inaudible.

Vint-i-quatre hores per davant,

mancat d'una veu aconhortadora,

d'un aixopluc on l'ànima se solace.

Roman un abans recordat amb nostàlgia,

un sempre incert després,

fatigós per al coix sense crossa,

per al miop sense lents.

II

Sempre perfilaré el somriure,

d'aquell que sap que,

malgrat les llunyanies,

un bon camí t'aguaita,

una llum de bon averany

t'il.lumina sense enlluernar.

Jo m'extraviaré pel bosc,

per l'escarpada senda que no condueix enlloc,

jugant entre matolls,

reposant en escadussers dolls

de déus diamantines,

per tornar a empantanar-me en fangs de la vida.

I per sempre,

el record.

III

No em deixaré seduir per cants de sirena

que anhelen fagocitar-me,

ni cauré en el parany

de Hansel i Gretel.

Desoïré les promeses

de Prometeu oferint-me

el foc vital a canvi

de foragitar de la memòria

allò que junt a tu he aprés.

El llop de Caputxeta Vermella

es distanciarà amb les orelles acotades

esmaperdudes per la malaguanyada intenció

de sentir un "sí" de la meua tenaç llengua,

inofensiva com un plovisqueig

però ferma com el ferro.

IV

La forest és tortuosa,

Octubre la tiny de vermell encés

i m'exhaureix la paciència.

El seny comença a afeblir-me

però un beneït deliri

s'acosta a cau d'orella

i, astut com la fam,

sap reproduir la teua veu.

M'incita a no desesperar,

a arrossegar la creu

sense fer-li cas,

a lluir la corona d'espines

amb la dignitat de qui sap esperar.

Ja arribarà el final del "via crucis",

on ni la creu ni la corona

tindran raó d'ésser.

Agraïsc l'oportuna follia

que m'aipavaga el neguit,

arrossega la torva mirada

i m'espanta a seguir caminant

sense brúixola,

car recórrec l'ineluctable trajecte

ple de l'urc d'aquell que se sap sabedor

d'acomplir designis marcats

per un fat irreductible.

A Gràcia Llàcer Alemany

LLORENÇ GARCIA

El màgic acte d'escriure

Escriure esdevé de vegades un acte revestit de sacralitat, especialment a la poesia i més encara a l'antiguitat. En efecte, el mester de poeta anava lligat a funcions màgiques, de vegades divines, paradigma de les quals exemplificava a la perfecció l'ofici del druida (poeta i mag de la cultura celta; bard i savi en contacte amb les energies de la natura.) Per a molts, aquesta icona mítica del druida i del bard era una figura supeditada al poder corresponent, suposava una peça més de l'engranatge que sustentava jerarquies socials a fi de justificar-les sota un ordre establert per un ens superior del qual el druida (en la funció ara de vate) servia de pont transmissor a l'emetre designis divins. Encara avui, la major part dels artistes arrosseguen aqueixa petulància i incomprensió, potser ara se senten com un anacronisme isolat enmig d'una societat en què unes altres professions han copat la influència que antany haurien exercit ells. Sabedors de forma inconscient d'haver nascut en una època errònia, són uns eterns insatisfets. En conseqüència, exihibeixen un caràcter vel.leïtós, com a l'albir de cap a on bufen les deïtats aqueix jorn. Aquesta serà sempre llur creu i llur salvació. No obstant, alguns escriptors eixerits han decidit renunciar a dessagnar-se en un oasi d'ostentació i pedanteria enmig del desert i han reixit a escolar-se en un gènere breu però que sintetitza aqueixos delers que anhela obscurament tota ploma: la columna. En efecte, el columnista és el nou druida de la modernitat i la columna ha esdevingut el format adient que restitueix la categoria de pròcer a l'escriptor. Ací l'autor potser en sacrifica part de l'arsenal literari, però adquireix la dimensió d'ideòleg que se sap llegit amb una periodicitat fixa i alguns d'ells assoleixen l'obtenció d'un exèrcit de seguidors enfervorits. D'aquesta forma més d'un ego ja es contempla a ell mateix més que satisfet.

Encara que els temps han canviat molt (disculpeu-me el tòpic), no negaré que l'art d'escriure conserva un polsim de màgia que la continuarà fent especial. Fer literatura suposa grans dosis de disciplina i avesar-se en un treball d'artesania primmirada. L'escriptor maneja la llengua com una massa informe que ha de dotar de forma harmònica o estudiadament colpidora per tal de seduir esguards que l'admiren corpresos, intrigats o mínimament desalienats. Però, junt a la rutina, enfrontar-se al full en blanc és com un ritual en què l'ànima del creador s'abandona a una sort d'inspiració supramundana pareguda a un èxtasi místic. És quan les muses brollen de la llunyania clàssica, proveeixen l'artista de les idees més saboroses i doten els mots d'una elegància que només certes ments conspíqües poden arribar-hi.

Llorenç Garcia

Addicte al xocolate

Ja tinc la pell feta una crosta

lacerada per tempestes mundanes.

Ja tinc un cor

esventrat d'innocència

que batega en tens equilibri.

Ja tinc un cervell

que bull en diverses llengües,

ara dessagnant-se en batalles estèrils

ara signant una treva.

Ja tinc un oasi

de versos errants,

aspiracions quimèriques

i somriures perduts.

Ja tinc una mirada

que per sempre en conservarà

la lluïssor de lluna.

Ja tinc un paladar frisós

d'àmfores de mel

i guardons de llorer.

I ara,

per sostraure'm del regust a fel...

...m'he fet

ADDICTE AL XOCOLATE.

Llorenç Garcia

He llançat un flascó

He llançat un flascó cristal.lí al tèrbol mar del destí amb un ferm interrogant escrit sobre un pergamí d'incertesa, submergit en càntics de salnitre i juraments de sirena. Sobre la sorra de l'espera jauen petjades oscil.lants desxifrant un críptic horitzó amb desconcertants colors vogant a la deriva. Sobre el meu rostre marmori una nimfa s'adelita afaiçonant solcs de cendra i inquietud amb cisell de coral i geomètrica calitja. He llançat un crit de lluna a la pietat de les ones amb una àncora de dubte i gravat en una petxina d'esperança, submergit en un temps molsós i un neguit xafogós. Llorenç Garcia

Rei sense regne

Rei en erràtica recerca

d'un regne perdut

guarnit de valuosos tresors

soterrats als llimbs d'unes veritats

que permeten arrapar

inexpugnables paradisos

amb el tip dels dits

i de les dites.

Reial figura

que cavalca a lloms

d'una mirada escorcolladora

tan agosarada

que es capbussa

al brou dels esperits

que transiten

pel seu tortuós camí

malgrat haver sigut víctima

de l'atac de bandolers

desaprensius

que li arrabassaren

bocinets de la seua confiança

en el gènere humà.

Insigne monarca

disfressat de bufó

no sent pudícia

d'engrescar les cercaviles

amb jovenívola comèdia

fins esdevenir pallasso

que plany amb silent melodia

a redós del drama de la solitud

de les nits de lluna buida.

- ¿Què cerqueu,

il.lustre ombra

tan esmaperduda

per aquestes ermes contrades?

-Sóc el Rei del Regne Perdut,

la meua missió és retrobar-lo.

-Em tem que heu caigut

en una terrible errada.

-Com goseu a tal insolència?

Un monarca jamai admet rèpliques,

a banda que no m'heu tractat

amb els honors de què sóc mereixedor.

-No dubte pas que Sa Excel.lència

siga digne de tots els honors, però

...¿esteu segur de l'existència

d'esmentat regne?-

...!

-Mai trobareu

tan excéls regne.

-Per què no?

-Perquè no sou un rei sense regne,

SOU UN REGNE SENSE REI.

Llorenç Garcia

(rei sense regne)