Tinc l'ànima dolçament torbada per la incertesa dels teus vel·leidosos sentiments, el cor amb cicatrius que tu t'encarregues de no acabar de cloure-les; sempre aplicant-los paraules de fulla afuada, dosificant-les calculadament i emetent-les amb un premeditat aire de casualitat. Ningú com tu sap ofegar-me en un mar de dubtes i salvar-me de forma provisional,... El meu cor esventrat dessagna sospirs que sibilen crits obligats a constrényer-ne l'estridència. Sols els gemecs alliberats entre llençols no defugen la tasca de mostrar amb eloqüència nua l'anhel d'embriagar-me amb el teu anhel fins amarar-me l'ànima.Sóc la cortesana amatent als teus deliris carnals. Evocar-te és soscavar els intints més primaris i primitius. Em desarmes de tot l'embolcall de civilitat i la ment s'obnubila en la dèria de sentir com m'atravesses amb la teua espasa de guerrer a la recerca de repòs en tot orifici on la pugues embeinar. Vull experimentar el ferro roent de la virilitat arrecerant-se en els buits del meu cos. Ansie, però, que m'obsequies amb el deliciós nèctar, la recompensa final a una tasca ben reeixida. El millor que podria aspirar de l'amo dels meus sentiments i dipositari del meu plaer.
Llorenç Garcia
