T'has escapolit
per algun forat negre
de dimensions etèries
i oblits plumbis.
T'has esvanit
pel viarany de la mentida
i m'estimbares
pel cingle del desengany.
Una nit,
sols una nit.
I en fou prou.
M'agarrares fermament el cor,
me'l constrenyeres lleument
per vessar el suc eròtic
a l'imperi del teu llit
(on clandestinament
em somniava en un tron
junt al teu).
Me'n foragitares embolcallat
en la boira de la matinada...
... i en la desmemòria m'he esfumat.
Però, calma,
que la venjança ja vindrà,
ella sola sense cridar-la,
silenciosament, subreptíciament,
amb l'ajuda de les urpes del temps
i transformarà la meua agror
en infinita indiferència.
Llorenç Garcia
