Ai! Que t'has esmunyit de la nit al matí, al pou de la felicitat en què vas caure casualment. Aní a cercar-te, m'he abocat milers de vegades preguntant a estels i lluna si algun dia trauries el cap per poder retraure't no haver-me dit adéu i després, abans de tornar a enfonsar-t'hi a les aigües molsoses, donar-te dues besades a les teues galtes molsudes i desitjar-te el millor averany. Lamente que la teua felicitat esperone un buit d'oblit cap a mi. ¿Que té alzheimer aquest goig permanent que t'arrabassà de la meua vida? ¿Per què no em deixa compartir-lo amb mi?
Bé, amic. Espere que continues ofegant-te en el llac d'aigua dolça fins que te n'isquen escates i ja no sàpies ensumar un altre sentiment. Jo em quede a l'albir dels capriciosos clarobscurs viscuts sobre la superfície. Si algun dia t'apropasses al límit i la teua enterbolida vista distingís la meua silueta, mulla'm una miqueta llançant-me un rajolí d'aigua amb la boca de besuguet que ja deus tindre.
Llorenç Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada