diumenge, 12 de febrer de 2012

El màgic acte d'escriure

Escriure esdevé de vegades un acte revestit de sacralitat, especialment a la poesia i més encara a l'antiguitat. En efecte, el mester de poeta anava lligat a funcions màgiques, de vegades divines, paradigma de les quals exemplificava a la perfecció l'ofici del druida (poeta i mag de la cultura celta; bard i savi en contacte amb les energies de la natura.) Per a molts, aquesta icona mítica del druida i del bard era una figura supeditada al poder corresponent, suposava una peça més de l'engranatge que sustentava jerarquies socials a fi de justificar-les sota un ordre establert per un ens superior del qual el druida (en la funció ara de vate) servia de pont transmissor a l'emetre designis divins. Encara avui, la major part dels artistes arrosseguen aqueixa petulància i incomprensió, potser ara se senten com un anacronisme isolat enmig d'una societat en què unes altres professions han copat la influència que antany haurien exercit ells. Sabedors de forma inconscient d'haver nascut en una època errònia, són uns eterns insatisfets. En conseqüència, exihibeixen un caràcter vel.leïtós, com a l'albir de cap a on bufen les deïtats aqueix jorn. Aquesta serà sempre llur creu i llur salvació. No obstant, alguns escriptors eixerits han decidit renunciar a dessagnar-se en un oasi d'ostentació i pedanteria enmig del desert i han reixit a escolar-se en un gènere breu però que sintetitza aqueixos delers que anhela obscurament tota ploma: la columna. En efecte, el columnista és el nou druida de la modernitat i la columna ha esdevingut el format adient que restitueix la categoria de pròcer a l'escriptor. Ací l'autor potser en sacrifica part de l'arsenal literari, però adquireix la dimensió d'ideòleg que se sap llegit amb una periodicitat fixa i alguns d'ells assoleixen l'obtenció d'un exèrcit de seguidors enfervorits. D'aquesta forma més d'un ego ja es contempla a ell mateix més que satisfet.
Encara que els temps han canviat molt (disculpeu-me el tòpic), no negaré que l'art d'escriure conserva un polsim de màgia que la continuarà fent especial. Fer literatura suposa grans dosis de disciplina i avesar-se en un treball d'artesania primmirada. L'escriptor maneja la llengua com una massa informe que ha de dotar de forma harmònica o estudiadament colpidora per tal de seduir esguards que l'admiren corpresos, intrigats o mínimament desalienats. Però, junt a la rutina, enfrontar-se al full en blanc és com un ritual en què l'ànima del creador s'abandona a una sort d'inspiració supramundana pareguda a un èxtasi místic. És quan les muses brollen de la llunyania clàssica, proveeixen l'artista de les idees més saboroses i doten els mots d'una elegància que només certes ments conspíqües poden arribar-hi.
Llorenç Garcia

Cap comentari:

Publica un comentari