dijous, 27 de desembre de 2012

El meu somriure

No sé com ni perquè
t'has entestat a ajocar-te al meu rostre.
No sé com has aconseguit endreçar
un port habitat per incerts vaticinis.
un present llançat a la deriva.
Rere tantes pluges
vessades sobre terreny erm,
com has pogut foragitar tantes ombres?,
com has pogut instal·lar
la lluentor de l'arc de Sant Martí?
Si has pogut alliberar-me,
jo vull lliurar-me,
encadenar-me a tu
amb argolles de llum.
Vull allotjar-me 
a la teua plàcida presó,
on encara la Lluna traspua passió
però delinea el destí
amb processó de confiança.
Fon-te amb mi fins que,
somriure tots dos,
puguem aspergir arreu
gotes de rossada inflamada
amb cadència de poesia retrobada.


Llorenç Garcia

1 comentari:

  1. Ja sóc aquí Llorenç!! Bon poema i bon bloc company!!
    Seguiré les teves passes de ben a prop
    per saber del somriure que amaga cada vers.
    Una forta abraçada des del Principat!!

    ResponSuprimeix