Els teus ulls de mort

Només conéixer-te em vaig encabotar en un repte: encendre llum als teus ulls apagats. I és que la Natura t'havia atorgat tots els dons possibles; una figura benplantada i una tonalitat de pell que sincretitzava la història amb el millor de cada cultura: una base canella servada per alguna arrel aràbiga perduda, un refinament grec esguitat d'algun tombant de l'antigor i una pau ensumada d'algun temple tibetà. Els llavis posseïen el motle d'alguna escultura egrègia i els braços eren un hostatge que convidaven a perdre's a la mol·lície. Nogensmenys, els teus ulls...

Els teus ulls són com una obra inacabada enmig d'un conjunt perfecte, és l'element disharmònic enmig d'una perfecta simetria, són com una sempiterna frustracio. Quan et vaig conéixer vaig descobrir una mirada llangorosa i sense llustre, per això jo em vaig entestar a envernissar-los per dotar-los amb una guspira de vida, encara que només fos una espurneta d'alegria. Però no vaig reixir-hi...Ans al contrari, em vaig sumir en una batalla amarada de sang en la qual els meus ulls sorgien injectats de derrota per haver estat incapaç de corregir aqueixa "insignificant" imperfecció tot i que em vaig abrandar en cos i ànima a la causa.

He de reconéixer-ho. Me n'he d'anar sense poder escampar-te les tenebres als ulls, abandonats a l'atzar de la nit perpètua, a l'eclipsi etern. I m'he obligat a fer les maletes en el moment que m'he observat a l'espill sobre el qual he descobert atuït la presència d'una calitja en la meua mirada inexistent adés. Els meus ulls ja encetaven un procés agònic que els hagués conduït al mateix sepulcre a on jauen els teus. I no puc consentir tal suïcidi.Així doncs, t'abandone mentre resseguisc el camí que mena cap a platges assoleiades a on em lliuraré cap a causes possibles.

Aquest sóc jo

Amb uns ulls un tant nostàlgics que escorcollen l'horitzó, sense deixar d'ésser rialler i a vegades un poc sarcàstic. Sociable però alhora un poc solitari i individualista. Un romàntic que intenta no despegar els peus de terra. Un somiador amb voluntat de lluita... i un cor ple a vessar de lletres...

Llorenç Garcia

El foc de Pirene

Que bella ets! Encara et contemple extasiat, amb un ànim entre assossegat i diabòlic. Tens la beutat freda però imponent de les roques d'aquesta serralada que tants enigmes atresoren. La blancor glacial de la teua pell no amaga la fragilitat de gebre que només un Heracles podria protegir. Fugires dels meus braços davant la por que començava a estremir-te en sentir que t'arrabassava el cor. I t'allunyares perquè no s'aigualís la capa de gel que et servia de closca. Decidires aïllar-te, bella Pirene, cap a aquestes contrades muntanyenques on podries mimetitzar-te amb el paisatge sense desentonar ni en bellesa.Trobar-te fou un suplici i una epopeia. Haguí de preguntar a nombrosos follets errants entre els espessos boscos, encuriosits com jo i desconfiats com tu, qui a penes condescendien espurnes d'informació . I així jo m'anava confegint un quadre impressionista sobre la teua nova vida amb vagues pinzellades. Els estanys també em reflectien imatges escadusseres dels teus qufers malgrat que a canvi havia d'ofrenar-los amb alguna llàgrima vessada sobre llur diàfana superfície.Fins que el vent del Nord, gèlid com el teu alé, em xiulà entre càntics d'ocells i el crit ofegat d'algun càtar perseguit per acurtar el camí cap a tu.Dis-li destí o encanteri, però et trobí.En una cabana arrelada sobre un cau que semblava la petjada d'un gegant. La neu era testimoni de l'encontre junt al murmuri del vent còmplice. M'acostava parsimoniòsament cap a la porta de la cabana que obriria resposta a tots els interrogants sobre la teua sort. L'anhel anava esdevenint deliri, el deliri acabà transformant-se en neguit, i el neguit en por a mesura que els batecs del cor s'acceleraven. Què restaria d'aquella silueta que una nit s'esvaní de la meua vida? I per què ho féu? Mil i una incògnites que resoldria a les palpentes, com quan piquí a la porta d'esma.

-Pirene! Pirene! Ets ací?-L'esbufec del vent fou la primera reacció que m'encoratjà a repetir la pregunta.

-Pirene! No t'esglaies, només et cercava perquè em traguesses de la llacuna de dubtes on em deixares ofegant-me. Sóc Gerió-.

El rostre de Pirene hi sorgí translúcid com el cristall amb uns ulls balbs que foradaven l'ànima fins fer-me sentir més desprotegit que un nen extraviat en la foresta.

Em fità uns segons que se'm feien centúries i em llançà:

-Ha sigut el vent, tan delator com sempre; veritat?

-Potser, però ha sigut més el meu desfici per trobar-te el que m'ha empés fins a tu.

-Gerió. Sols vull viure tranquil·la, sense res al cap ni res al cor. Estar amb tu fou...

-...indescriptible, Pirene. Fou recíproc. Per què no goses a ésser humana i llançar-te al foc de la passió? Quina por tens de fondre la fredor que resideix en el teu fur intern?

-Ja n'hi ha prou, Gerió. De gel nasquí i en el gebre vull finir. Només la solitud d'aquests munts em comprenen i em corprenen. De vegades la presència d'alguna trementinaire o d'algun raier m'astoren esporàdicament al principi. Però ja he descobert que no són aparicions torbadores. Sempre han format part de la pell d'aquesta serralada a la qual jo m'avinc tan bé.-Sí, però tota muntanya recabda lava al seu si. Com tu. Explica'm, si no, aquesta llàgrima diamantina que et raja de l'ull esquerre-.

A poc a poc m'atansava a ella i percebia com maldava per mantenir el capteniment hieràtic. L'abrací sense que ella reaccionàs aparentment, però notí com ben dintre començava a encendre's un caliu que acabaria esclatat com un volcà. El dia començava a cedir quasi al mateix compàs alentit que la resistència de la dona dels meus somnis d'hivern. Fora de la cabana, la temperatura palpejaba la gelor, però dintre jo palpejava la calor. Durant tot aquella nit posseí Pirene, la meua deessa, després d'una atzarosa lluita per segrestar-la en cos i ànima. Abans ella m'havia abandonat deixant-me el fre de la solitud entre els llençols i, ara per fi, esdevingué un volcà en erupció al meu costat.

Vaig a canviar!

S'alçà un dia i llançà un esgarip com si es tractàs d'una lambregada que n'electritzava el cos. En aquest crit es condensava tota una declaració d'intencions definitiva:VAIG A CANVIAR!Aquest udol pareixia extret d'un anunci publicitari per a ments que eren carn de ferotge desesperança o de socorregut manual d'autoajuda que tan bé coneixia. Nogensmenys, en la ment de l'Arnau el fulgor del dia lluïa amb una intensitat diferent, l'atmosfera semblava congraciar-se amb allò que es configurava com el canvi cap a una era en la seua vida. No sabia amb certesa quin era el ressort que s'havia engegat dins el cervell ni el factor desencadenant. Sols albirava que per fi la confiança s'havia allotjat junt al caliu d'energia que el seu esperit traspuava. Encara no havia predefinit cap directriu enmenada cap a un objectiu diàfan i dotat de bases sòlides com el plom. Però havia conquerit allò més indispensable: L'ACTITUD. L'actitud que faria esdevenir el camí menys rocós fos quin fos o, millor dit, a tolerar les inclemències del capriciós destí...Perquè setmanes més tard, l'Arnau tornava a rebolicar-se en el fang del desànim. Havia tornat a tocar fons, un fons amb el qual se sentia malhaurat però familiar com unes espardenyes velles que tornava a gastar rere molt de temps. Era un cosmos insondable que ja s'ha havia avorrit d'explorar fins la desídia. Tanmateix, aquella tornada a casa anava amarada d'un neguit desconegut per ell. Dilucidà que, a les seues mans, residia la possibilitat de decidir si aquell estatge al seu particular avern era una XICOTETA RECAIGUDA sens cap trascendència definitiva o, més bé, aquella rauxa vitalista que experimentà temps enrere era una anècdota tan volàtil com un orgasme. Si allò era un punt d'inflexió real o, ans al contrari, un llampec enmig de la foscúria. L'Arnau es contemplava per dins i per fora com una peça d'autòpsia.Passades diverses caigudes de fulles i esclats florals, l'Arnau divagava entre ensopegades i aixecades com un nen que aprén a caminar. Però encara esdevindran molts dies de sol i tempesta per adonar-se finalment que L'ÈXIT ES BASTEIX SOBRE MUNTANYES DE FRACASSOS.