divendres, 18 de maig de 2012

Diàleg amb el full en blanc

Hola, amic full en blanc! Quant de temps sense veure't. Saps?, la teua presència sempre ha emanat un irònic polsim d'estímul i de por al mateix temps. I tant! Visitar-te és un acte tan ansiat i tan evitat que mai em sent segur de poder ofrenar-te tota la colorida gamma de sentiments que et mereixes. Ets com un altar al qual mai obsequiaré amb el tribut satisfactori. Ets com un cuc que de vegades em corca i d'altres em dónes vida, com l'oxígen sense el qual no es pot sobreviure però que, tanmateix, ens va matant paulatinament amb psicòpata sigili. La teua blancor emmidonada ha arreplegat més d'una llàgrima furtiva i ha estat font de més d'un desvetlament. El silenci que desprens és tan absolut que s'hi pot ensumar una llibertat pletòrica o descobrir-hi un buit descoratjador. Aculls una inspiració mil·lenària fraguada en moltes llunes i sols tu recabdes el secret d'exercir poder sense fer res. Per això, aquesta nit, he decidit reptar-te un cop més simulant un diàleg casual que he transformat en un monòleg directe i franc, en què t'adrece quatre veritats que potser ningú havia gosat escopir-te abans.

I ara jo, a poc a poc, com la gota que forada la pedra, com el deixeble que supera el mestre, aquest viatge t'he acabat assassinant jo amb les teues armes.

Reconeix-ho, t'he derrotat en aquesta batalla silenciosa però ...
TU
SEMPRE
PODRÀS
RESSUSCITAR



Llorenç Garcia

Cap comentari:

Publica un comentari