He llançat un flascó

He llançat un flascó cristal.lí al tèrbol mar del destí amb un ferm interrogant escrit sobre un pergamí d'incertesa, submergit en càntics de salnitre i juraments de sirena. Sobre la sorra de l'espera jauen petjades oscil.lants desxifrant un críptic horitzó amb desconcertants colors vogant a la deriva. Sobre el meu rostre marmori una nimfa s'adelita afaiçonant solcs de cendra i inquietud amb cisell de coral i geomètrica calitja. He llançat un crit de lluna a la pietat de les ones amb una àncora de dubte i gravat en una petxina d'esperança, submergit en un temps molsós i un neguit xafogós. Llorenç Garcia

Rei sense regne

Rei en erràtica recerca

d'un regne perdut

guarnit de valuosos tresors

soterrats als llimbs d'unes veritats

que permeten arrapar

inexpugnables paradisos

amb el tip dels dits

i de les dites.

Reial figura

que cavalca a lloms

d'una mirada escorcolladora

tan agosarada

que es capbussa

al brou dels esperits

que transiten

pel seu tortuós camí

malgrat haver sigut víctima

de l'atac de bandolers

desaprensius

que li arrabassaren

bocinets de la seua confiança

en el gènere humà.

Insigne monarca

disfressat de bufó

no sent pudícia

d'engrescar les cercaviles

amb jovenívola comèdia

fins esdevenir pallasso

que plany amb silent melodia

a redós del drama de la solitud

de les nits de lluna buida.

- ¿Què cerqueu,

il.lustre ombra

tan esmaperduda

per aquestes ermes contrades?

-Sóc el Rei del Regne Perdut,

la meua missió és retrobar-lo.

-Em tem que heu caigut

en una terrible errada.

-Com goseu a tal insolència?

Un monarca jamai admet rèpliques,

a banda que no m'heu tractat

amb els honors de què sóc mereixedor.

-No dubte pas que Sa Excel.lència

siga digne de tots els honors, però

...¿esteu segur de l'existència

d'esmentat regne?-

...!

-Mai trobareu

tan excéls regne.

-Per què no?

-Perquè no sou un rei sense regne,

SOU UN REGNE SENSE REI.

Llorenç Garcia

(rei sense regne)

On és el regne del silenci?

Cau la vesprada mentre el dia comença a emetre un tímid adéu. Els tentacles de la foscúria avancen amb pas inexorable semblant engolir paulatinament la Ciutat del Túria. El crit a la vida amb què clamaven imperiosament els arbres de l'avinguda s'agualeixen a mesura que l'obscuritat ofega la vividesa del tornasol que la primavera brindava. La urbs assumeix amb tarannà abnegat l'arribada de la nit engalanant-se amb una tùnica de matisos grisos i mats que pareixen condensar l'essència de València i d'algunes veritats universals.

Una pau malenconiosa convida a la reflexió interior, a trobar-se amb un mateix. Per a tal fita, m'acompanyen versos de Passolini i de Vinyoli que em dispose a devorar amb avidesa quasi maníaca en un intent d'enriquir i explorar les profunditats de la meua ànima...

De sobte, "PLAF!, PLAF!,..." La veïna de dalt comença a arrossegar mobles amb la menor delicadesa possible i completament aliena a les molèsties que ocassionen terrabastalls domèstics d'aquesta mena. Per no esmentar les voltes que practica gimnàstica aeròbica a hores intespestives fins provocar uns tremolors al sostre de ma casa que reverberen a les parets i als nervis. Aquesta astorant melodia acaba també amanint-se amb la sirena d'una ambulància provinent del carrer anunciant com alguna ànima anònima està sentint el gebre d'una dalla que podria empresonar-la en el record amb cadena perpètua.

Deixe escapar una blasfèmia per tal de fer la meua digna aportació a aquesta orquestra de sorolls encabotada a apartar-me de l'anhelat silenci. Percep que Passolini i Vinyoli s'exasperen des de llur sagrada immortalitat. Malgrat tot vull contraatacar endollant l'ordinador amb la finalitat d'inundar la casa amb música de relaxació i, així, aixoplugar-me en un oasi de calma on puguem cabre Passolini, Vinyoli i jo. Pensat i fet, però... una estrident música de "rock" dur saboteja el meu improvisat paradís des de la casa de les universitàries que viuen al costat! Tot ha finit en una caòtica batalla entre, per una banda, un desesperat intent de trobar la calma i els brams provocats per uns veïns incívics, per l'altra. Una lluita sagnant de la qual acaben supurant aquestes lletres. Una prova més del poder de supervivència de la literatura fins i tot en condiciones extremes.

Llorenç Garcia

Carta-sorpresa d'aniversari

Benvolguda, Anna,

Ja han passat set anys des de la volta que et vaig arranjar aquella acurada sorpresa amb aquella trucada inesperada que et va conduir cap al meu armari per fer-te descobrir els regals que tenia reservats per a tu. Doncs set anys més tard (set, número màgic!), tracte de sorprendre't com si no haguessen transcorregut.

I és que en aquest període tan llarg i tan breu, ni tu ni jo no hem pogut sostraure'ns a un procés de transformació inexorable però, tornant a conviure amb tu, sembla que el destí haja estat a l'aguait per assestar-me un colp mestre.

Pense que de cada experiència sempre es pot extraure una lliçó, i la teua nova incursió en la vida tampoc no manca de missatge. Has arribat com a exemple vívid d'esperit que recórre el seu camí sense perjudicar el dels altres. I és que la vida, amiga meua, està empedreïda d'obstacles (moltes voltes materialitzats en persones) que s'entesten a disuadir-te de continuar la missió assignada en el nostre trajecte vital. Cal fer-los sempre cas omís i desviar la mirada. Quanta més atenció se'ls preste, més engrandeixes la seua causa i el que menys es mereixen és precisament això.

Heus-ne ací, doncs, un xicotet homenatge a aquest corrent d'aire fresc amarat d'esperança que ha suposat la teua concissa, però oportuna, reincursió en la meua vida.

Gràcies!

Llorenç.

P.D.: Ah!, per cert, feliç XXXXX aniversari.

Potser... algun dia...

Potser algun dia eixiràs d'aquelles ombres recòndites que només un batec certer podrà esbrinar. I et presentes davant mi com un deliri materialitzat amb una garantia segellada pel destí. Potser algun dia brolles de la boira que m'entela la vista i et reconega... I per fi podré dir-te allò que sempre havia adelit, aquelles paraules tan abandonades al bagul dels sentiments que hauré d'airejar-les per traure-les de la pols maleïda del temps en què ja s'havien enfosant. No tardes, amor meu, perquè ja saps que qui espera desespera. Aquest univers tan romàntic ja comença a ofegar-me. El meu alé no troba aixopluc en tanta fantasia, reclama imperiosament la teua presència... Potser algun dia sorgiràs d'un arc de Sant Martí rere un dia de tempesta com avui; llavors, el meu somriure podrà emmirallar-se en qualsevol dels set colors que farcisca la teua esma... I per fi podràs submegir-te en la tensa serenitat dels meus braços, etern santuari de llàgrimes d'eufòria i tristor contingudes, a l'aguait de poder ser venerat amb la teua presència tan subtil i obaga... Potser... algun dia... troben resposta... eixos mots... que anhelen... percebre... el seu eco... Llorenç Garcia

Adéu, Somnis!

Benvolguts Somnis!:

Ja vaig percebent com la joventut es va marcint amb subtil carícia. El vespre del diumenge es desfà amb apaivagat ritme fins fer-me palpar la terra sense haver-me deixondat dels deliris incomplits.

Sóc conscient de la impossibilitat de perllongar la claror per molt de temps i de l'absurditat de tan idíl.lica lluita. Una existència ancorada en somnis i en els records entranyables del passat només llueixen amb esplendor als llibres antics i a l'adorable pàtina que adquereixen els objectes inútils.

Mai renegaré de la bellesa d'una existència viscuda com un poema, però ningú com el poeta coneix el dolor que s'hi sent. Per tant, tip d'abrasir-me al foc de passions latents i de remoure'm a les cendres de l'ahir, he decidit encoratjar-me a emprendre una vida més mundana i amb la vista fixada arran de terra.

Amats Somnis, ja debeu saber que més d'una llàgrima m'ha costat prendre una decisió d'aquest caire. Destrossar un univers de bohèmia és quasi tan cruel com arrasar un país. Tanmateix, la Vostra mort no serà completa ja que trobareu un amagatall en l'immortal reducte de les lletres que isquen de la meua ploma en una vesprada com aquesta.

Ja no viureu en la realitat per guiar-hi gran part dels meus moviments com fins ara havíeu fet però per fi heu assolit el valor històric que tant albiràveu.

Així Us deixe, reviscolant tímidament a la tinta de les meues lletres i en el somriure que em despertarà el vostre record.

Us estime,

Adéu per sempre.

Llorenç Garcia

Poema breu i directe

Tantes llunes per consumir, tants sols per cremar, tantes estreles per assolir, tants perfums per flairar, tants sabors que llepar, tants versos per llegir i jo encara pensant en tu, imbècil de mi. Llorenç Garcia